Tercer resum de la publicació “Poesía electrónica: entre la imagen y la perfomance. Un análisis cultural”, de Jan Baetens.
Jan Baetens inicia la seva ponència amb la definició del que ell opina que és la poesia electrònica; una pràctica cultural o una forma cultural. En qualsevol cas al llarg de l'escrit tracta d'aclarir aquesta ambigüitat, però a partir de l'asseveració inicial que la poesia electrònica pateix la manca d'interès del públic.
Per davant d'allò purament cultural la poesia electrònica està suportada pel que el conferenciant anomena “la postura patrimonial”. De fet, significa que els especialistes tenen cura de salvaguardar la història i el canon, és a dir, existeix el coneixement del que ha triomfat històricament, dels llocs on cal anar a visitar-ho, i de les fases seguides: algorítmica, poesia visual i hipertext. Aquests especialistes tampoc tenen clar que és la poesia electrònica, d'entrada no es tracta de poesia escrita a mà i passada a l'ordinador, sinó poesia feta expressament per a ser llegida a la pantalla. Una de les definicions actuals de la poesia electrònica la caracteritza en tres propietats:
El problema és que aquestes característiques, primer, no contemplen la qualitat, de la que en manquen la infinitat de poemes produïts algoritmicament i, d'altra banda, els atributs esmentats també els tenen algunes poesies analògiques, que poden ser interactives o no-lineals o visuals. El digital ha facilitat el treball amb nous tipus de signes i de suports mediàtics, però això, més les propietats anteriors caldria complementar-ho amb nous tipus de continguts creatius. La conjunció de totes les premisses anteriors són les que en teoria permetrien esbrinar, d'una manera crítica, si una poesia electrònica es bona o dolenta. El fet és que amb això no n'hi prou, hom ha d'analitzar que passa a la pràctica, ja que la definició esmentada es basa en l'especificitat del medi, cosa que crea força problemes. Que el ponent creu que es podrien resoldre si s'analitzés des de la perspectiva de la pràctica cultural.
Cal analitzar la poesia electrònica, no des de la seva forma tecnològica sinó des de l'òptica cultural, és a dir, passar del digital a la cibercultura. De fet, actualment ja no hi ha cap diferència ontològica i d'ús entre la poesia en paper i la poesia electrònica, especialment amb la poesia d'avantguarda, es pot indicar que actualment la digitalització ha influït sobre tota mena de poesia.
La poesia digital no ha treballat, tal com en un principi s'esperava, en les possibilitats dels efectes visuals, per, en canvi, si pel so, però no com a complement a la web sinó per la oralitat, per la presencia corporal del que declama, a manera de lectures públiques. Hi ha exemples molt recents de la comercialització de DVD's en què el propi autor recita la seves poesies, per cert, en la presentació de nous treballs poètics s'està tendint a fer-ho en escenaris o com a “performances”. Tanmateix, un cop feta la presentació l'important és introduir-la al ciberespai per a ser difoses.
Virgilio Tortosa (ed) (2008). Escrituras digitales. Tecnologías de la creación en la era virtual. Alicante. Publicaciones Universidad de Alicante.
