Primavera àrab
De
la lectura dels blogs sobre la primavera àrab en destaco la idea, en
contra de moltes opinions d'experts occidentals, que les xarxes
socials no són el desencadenant de les revolucions sinó un mitjà
de difusió i, especialment, d'informació i convocatòria. Per
exemple Malcom Gladwell no està d'acord amb l'opinió que Twitter
s'ha convertit en un instrument imprescindible en la lluita pels
drets civils, així com per a mobilitzar la gent contra opressors i
dictadures de tota mena. La seva visió és que: Twitter
és eficaç per a mobilitzacions "febles" i sense risc,
però no per a les que impliquen compromisos "forts" i
personalment arriscats, que requereixen un tipus de comunicació
menys virtual i més arrelada a l'autèntica amistat i en la
comunitat d'idees i sentiments quotidianament compartits.
Tesi
que també comparteix J.L. Ponce quan comenta que: ..ningú
va negar que els mitjans socials han estat presents en la revolta,
però ni han tingut un "importantíssim paper" en
l'explosió, ni en la coordinació. Aquestes
opinions fetes des d'Occident tenen el suport de la professora
d'anglès de la Universitat de Tunísia i bloguera, Lina
Ben Mehnni, que a Europa ha estat considerada una heroïna i peça
clau de la revolta del seu país. La revolta social es va engegar a
Tunísia a principis de 2011 en fer-se pública la mort de Mohamed
Bouazizi, el jove venedor de fruites que es va cremar a l'estil bonze
davant d'un edifici públic, el 10 de desembre de 2010, en senyal de
protesta per les condicions econòmiques i el tracte rebut per la
policia. Lina es va servir del seu blog i de les xarxes socials per a
difondre els fets que estaven succeint al carrer. Va denunciar la
censura imposada pel règim, va defensar la llibertat d'expressió i
els drets humans i això es va traduir en fets, bloquejar el seu
bloc, encara que a posteriori trobaria altres vies per reactivar-lo.
Tot i això, Lina Ben Mehnni diu que Internet ha estat només
l'instrument que li ha premés difondre la realitat, i referma
aquesta opinió criticant els que donen gran importància al paper
que han jugat les xarxes socials: parlar
de revolució 2,0 demostra certa ignorància. Doncs
els promotors de la revolució van ser altres, la
revolució es va fer al carrer. Va
ser la
revolució del poble.
La
idea de Lina és que les xarxes socials van servir per a organitzar
les protestes, per a fer visible l'invisible, però adverteix que
això té els seus desavantatges, ja que, el govern i els
antirevolucionaris es valen de les xarxes per saber on i què faran
els activistes, llancen
rumors i campanyes de difamació contra els qui protesten.
Tanmateix,
és un fet que les xarxes socials Facebook, Twitter i You Tube, van
ser els instruments per a convocar la gent a les manifestacions, tant
a Tunísia com posteriorment als altres països del nord d'Àfrica,
tot i que els usuaris de les xarxes socials no superen el 20% i són
majoritariament joves i universitaris. Per cert, jo he viscut
situacions similars en què els sistemes analògics servien per a fer
les convocatòries; pamflets editats per impremtes o fotocopiadores
clandestines, que es repartien per tot arreu, però podien ser
requisats i la seva difusió era lenta i perillosa. En qualsevol cas
cal subratllar que aquestes noves pràctiques i formes d'escriptura
modifiquen substancialment aquests tradicionals sistemes analògics,
perquè són de difusió immediata i universal.
Com
a resum de tot plegat em sembla molt interessant el comentari de'n
Manuel Castells, perquè entenc que la seva tesi dóna suport al
discurs de Lina Ben Mehnni. Internet
és una condició necessària, però no suficient. Les arrels de la
rebel·lió rauen en l’explotació, l’opressió i la humiliació.
Però la possibilitat de rebel·lar-se sense ser aixafat
immediatament depèn de la densitat i la rapidesa de la mobilització,
i això depèn de la capacitat creada per les tecnologies del que he
conceptualitzat com a autocomunicació de massa.
