Segon resum de la publicació “Las nuevas fronteras de la literatura: la narrativa electrònica”, de Domingo Sánchez-Mesa Martínez.
Sánchez-Mesa estableix com a objectius, per a tractar la narrativa digital, tres conceptes bàsics: immersió, interactivitat i cibertext. D'entrada minimitza les expectatives “revolucionàries” que s'esperaven de les TIC, alhora que constata que els treballs teòrics sobre creació al ciberespai són a les beceroles.
A la ponència es mencionen les paraules de Joyce, que valora la revolució que representen els “hipertextos constructius” en què insisteix en l'acció dels lectors com a coautors per mitjà de la interacció. És a dir, el lector pot escollir l'itinerari que li sembli adient i aquesta seqüència el conduirà a una nova història, de la que ells serà el coautor. Però això presenta alguns problemes, d'una banda, tal com ja esmentava Isidro Moreno en la seva ponència, la interactivitat real és avui més aviat minsa. D'altra banda, la narrativa formada per qualsevol combinació de parts no té perquè tenir sentit, si no hi ha una coherència en la història narrada, la trama literària, i la lectura dels fons mentals.
Un altre teòric, Gunnar Liestol, dóna suport la idea de lectorautor a partir d'establir quatre nivells de l'hipertext, dos primers que corresponen a l'autor:
I dos que corresponen a la nova narrativa tal com la construeix el lector, simultàniament a la seva lectura:
Discurs discorregut
Història discorreguda
Amb aquesta hipòtesi s'estableix la definició de l'hipertext com a combinació i selecció de diversos modes, tècniques i construccions narratives, en què el lector forma part del procés narratiu.
La realitat virtual ha estat definida com “una experiència interactiva i immersiva generada per un ordinador”. M.-L. Ryan ho trasllada a la literatura i l'art, en què la immersió va de baixa, destruïda pel postmodernisme, mentre que la interactivitat s'ha convertit en el mite del escrilector. Doncs, l'hipertext actual és bàsicament exploratori, i són poquíssims els hipertextos constructius, aquells creats per una munió de persones. L'estructura narrativa té tres pilars (segons Ryan); escenari, argument i personatges. I d'aquesta estructura n'extreu tres menes d'immersió; especial, temporal i emocional, és a dir, la immersió és essencialment narrativa.
En tot cas, sobre la interactivitat, Ryan, fa una classificació:
Interactivitat figurativa, que la tradicional amb argument, escenari i personatges que es comporten amb lògica. Aquesta pot ser immersiva, fet que es perd quan es renúncia a la gramàtica narrativa.
Interactivitat literal, la dels textos electrònics. L'ideal de la interactivitat immersiva depèn que els programes generin significat narratiu, possible amb la participació de l'usuari, des de dintre en la RV, i però més difícil amb els hipertextos on l'usuari actua des de fora.
De fet, la que la conjunció de la immersió i la interactivitat sigui una qüestió senzilla de resoldre.
En relació a la interactivitat i la narrativa, Ryan, comenta que el futur de la literatura hipertextual dependrà del seu potencial per a explicar històries. La pregunta és que ha de fer l'hipertext; ser una màquina d'explicar històries o una de desconstrucció del narratiu? Com a resum, es pot assenyalar que l'hipertext tracta d'introduir el lector en els múltiples punts de vista dels diversos mons que conté un text. Però aquest objectiu és incompatible amb el context imaginari de la realitat de la ficció, és a dir, amb la immersió. Això comporta clarament que a l'hipertext i la interactivitat els manca la propietat de la immersió, i consegüentment, tenen un dèficit narratiu. Cosa que porta els textos interactius, enfront de la clàssica immersió-narrativa de la cultura occidental, cap ala marginalitat estètica i els reclosa en un futur dedicat als textos petits -poemes, petits contes, anècdotes- a abandonar el gènere literari autònom per dedicar-se a un gènere híbrid, o fer-ne una representació diversificada de la idea d'autoreferenciabilitat.
Tanmateix, les definicions i interpretacions sobre el que és i a de fer l'hipertext són tantes com especialistes s'hi interessen. A tall d'exemple K. Hayles ve a dir que l'hipetext és un espai que permet tot un seguit de mutacions a partir del disseny tecnològic que permet l'atzar, alhora que la interacció real de l'usuari, el qual forma part del sistema. A la contra Espen Aarseth opina que la major part dels hipertexts actuals segueixen les pautes tradicionals de l'autor, lector i text i, en aquest context, sembla que el lector no és pas més lliure pel fet de no seguir una lectura lineal. D'altra banda, posa en dubte la narrativitat de l'hipertext al afirmar que “no és una nova configuració de la narrativa sinó una alternativa a ella”. Aarseth exposa les diferències entre narracions, jocs i hipertextos; les narracions tenen dos nivells, descripció i narració. Els jocs tenen un sol nivell, el ergòdic, però no té narració. Un hipertext té tres nivells, descripció, narració i ergòdica. En aquest darrer cas, és l'elecció de l'usuari (la ergòdica) la que marca una versió narrativa, que és pròpia de l'usuari.
Virgilio Tortosa (ed) (2008). Escrituras digitales. Tecnologías de la creación en la era virtual. Alicante. Publicaciones Universidad de Alicante.
