Primer resum de la publicació “Escriptura hipermédia i lectoautores”, de Isidro Moreno.

Isidro Moreno en la seva descripció sobre l'escriptura hipermèdia i els lectors d'aquesta, té com a hipòtesi de sortida la clara interactivitat que permeten les TIC, de manera que el lector es pot assumir els dos papers simultàniament, lector i autor, el lectoautor. Però el dubte sorgeix quan hom analitza la realitat actual. És evident que la narrativa analògica -el llibre en paper- un cop editada resta immutable, però, realment l'escriptura digital permet la interacció del lector? D'entrada en el diàleg digital es perden tots els atributs propis de la intersubjectivitat personal, però, en tot cas, es guanya en la dimensió espai-temps. La interactivitat digital es pot desenvolupar des de punts situats a qualsevol lloc del món i, no necessàriament, de manera síncrona. 

Tot i que la tecnologia digital permet alts nivells d'interactivitat, a la realitat això no sempre s'esdevé entre els autors i els seus lectoautors. La interactivitat real és avui més aviat minsa, Moreno ho defineix en tres tipus:

• Interactivitat selectiva, el més comú i més abundant, que només es pot seguir allò que permet el programa i no pot modificar res del fet per l'autor.

• Interactivitat transformativa, són escadussers els hipertextos que ho permeten, aquí el lectoautor por modificar els elements secundaris, com escenaris, personatges o temps, però no la narrativa.

• Interactivitat constructiva, en aquest cas si que el lector es pot convertir en lectoautor i modificar completament l'escriptura amb propostes pròpies, alienes a l'autor.  

Es podria dir que, actualment, el joc entre autor i lector se centra quasi exclusivament en la participació selectiva, que ve a ser com l'índex en els llibres de paper, malgrat que la interactivitat veritable és la constructiva. Aquesta darrera es pot trobar principalment en alguns jocs i algunes obres de net.art, com per exemple el projecte de Erik Loyer titulat Chroma1, una bona demostració d'art interactiu en què els usuaris poden interactuar amb fluïdesa, en gràfics en temps reals, que representen els pensaments i els sentiments dels personatges en l'exploració dels temes de raça i identitat en l'espai digital. 

En aquesta ponència l'autor insisteix en la linealitat estructural de la lectura analògica i la similitud de l'hipertext digital amb la xarxa neuronal de la ment humana i la seva manera de raonar. És en aquest sentit que, amb el text digital, es planteja l'objectiu d'assolir la interactivitat propera al funcionament de la ment humana, a partir d'una estructura polièdrica, del tipus rizomàtic, que ell anomena “multiarborescents”. L'escriptura hipermèdia afegeixen un món de noves possibilitats a l'escriptura alfabètica, amb brillants tipografies que poden moure's, fotografies, sons, vídeos, etc. 

Un bon exemple del potencial de l'hipertext, especialment en l'àrea museística, és la proposta d'Humberto Eco, sobre com s'haurien d'exposar els quadres; de manera que, amb una interacció selectiva, el lector pogués conèixer tot l'entorn socioeconòmic, laboral, religiós, costumista i altres fets que envolten el quadre i la seva època. 


Virgilio Tortosa (ed) (2008). Escrituras digitales. Tecnologías de la creación en la era virtual. Alicante. Publicaciones Universidad de Alicante.

1http://erikloyer.com/index.php/projects/detail/chroma/