Pàgines

divendres, 11 de maig del 2012


Quart resum de la publicació “Close reading”: Hipertextos de ficción, de Raine Koskimaa.

Per tal d'analitzar els hipertextos de ficció, l'autor de la ponència, agafa com a exemple Afternoon. A Story, de Micael Joyce (1987), del que ja ha estat comentat pels altres autors esmentats als resums anteriors d'aquest mateix blog. Koskimaa fa una introducció a la història del desenvolupament de l'hipertext en la que no m'entretindré perquè ja ha estat resumida, amb encert, a la primera part del blog del 9 de maig, de l'Eva Fàbregas (Per anar fent). 

La publicació d'Afternoon està catalogada com la referència primordial de l'hipertext de ficció. Cal assenyalar que només conté unes 100 pàgines senceres de text, molt poc en relació a una novel·la impresa, però que a partir dels 951 enllaços multiplica els possibles camins de lectura i fa difícil establir una comparació amb la literatura en paper. 

La lectura d'Afternoon sembla que es circumscriu principalment a cercles d'especialistes i departaments universitaris, quer tot i això s'enfronten des de l'inici a la dificultat d'estructurar una narració, que pot navegar a través d'un gran nombre d'interconnexions. L'hipertext està configurat per un seguit d'estructures que poden guiar el lector en la tria del camí a seguir. La menys interactiva és l'anomenada camins per defecte, aquesta opció està establerta per l'autor de manera que ha partir d'un dels principis possibles, només pitjant “intro” cada cop es van obrir les pàgines fins que s'arriba al final on un so ens avisa que la lectura s'ha acabat. 

Una altra possibilitat es que el lector segueixi els enllaços de text, els camins que això permet consisteix en clicar sobre determinades paraules o frases que ens conduiran a l'hipertext connectat a aquesta ancora. Els enllaços establerts per Joyce no s'els assenyala de la forma típica, sinó que en aquest cas no hi ha cap marca i l'autor desafia al lector a que trobi “les paraules amb textura” que el conduiran al següent l'enllaç, sense saber si és un de normal o un camí per defecte.

Hi ha una tercera opció en què el lector pot escollir un “senderó” d'una pàgina on hi són tot exposat cadascun amb el seu nom i la pàgina a la que condueix. De fet, aquest mètode permet seqüències de narració, més o menys, coherents. En qualsevol cas, el lector acostuma a fer servir conjuntament les tres vies possibles de lectura, per a crear tantes seqüències de narració com li plagui. Hi ha la llibertat de la lectura, que ens pot conduir a una o altra interpretació de la història, essent les que aconsegueix cada lector una bona solució, sense que es pugui dir que només hi ha una solució “veritable”. Jo diria que això és una interactivitat del tipus selectiva, perquè només dóna llibertat per a seguir allò que ha establert l'autor al confeccionar el programa, però el lector no pot modificar res del fet per l'autor, només se'l permet interpretar. De fet, les possibles associacions que cada lector por anar teixint provoquen, en general, el sentiment d'incoherència que desemboca en la decepció.

Tot el que suara s'ha descrit no s'ajusta a la teoria literària en què un text narratiu de ficció segueix unes pautes de causa i temps, que s'articulen amb:

  • Fet narrats, és a dir, la història narrada.
  • Trama literària, que és la narració de la història.
  • Lectura temàtica, que a partir de l'abstracció i la universalització en porta a la idea central.
  • Lectura del fons mental.

Segons exposa Koskimaa, en l'hipertext és més aviat difícil la distinció entre història i trama, especialment en els hipertextos llargs sembla impossible que hi hagi una història comuna, perquè cada lectura ens proporciona una trama i una història nova i diferent. Els hipertextos no són del gènere narratiu, són textos ergòdics.

Tornant a la pedra filosofal de l'hipertext: que la interactivitat converteixi el lector en lectoautor, el ponent d'entrades nega que això s'esdevingui a Afternoon, per tot seguit  analitzar la posició real que assumeix el lector. Es podria dir que l'elecció del lector modifica l'ordre de la narració i la seva interpretació, i per això que Koskimaa conclou que el lector en lloc de lectoautro assoleix el paper de “conarrador”.  

Borràs, L. (ed.) (2005). Textualidades electrónicas. Nuevos escenarios para la literatura. Barcelona. Ed. UOC.

2 comentaris:

Mercè Fàbregas ha dit...

Referent a aquest darrer paràgraf on planteges la qüestió de l'estatus del lector; Koskimaa comenta que el concepte "lectoautor" es deu als primers teòrics de l'hipertext i cita a George Landow com a defensor d'aquesta postura.
Jo també estaria més d'acord amb la proposta de Espen Aarseth, almenys pels hipertextos del tipus d'"Afternoon" crec més encertat parlar de "co-narrador". El que passa que aleshores, en els hipertextos selectius no ens serveix ni lectoautor, ni co-narrador.
En resum el que vull venir a dir, és que potser és un error voler posar nom i etiquetes a tot, si més no, a tot el que afecta als hipertextos.

hipertextpolitic ha dit...

Mercè,
Estic d'acord que el nom no necessàriament fa a la cosa, però, en el tema del paper del lector en l'hipertext, tot els autors i escrits que estem comentant centren una bona part del seu discurs en definir l'estatut de l'usuari i com anomenar-lo, en tant que partícip en l'elecció del camí de la lectura.